Seguint els camins ramaders
Ramat a Aransís, Pallars Jussà. Foto G. Portabella

Seguint els camins ramaders

La pèrdua de certes activitats econòmiques moltes vegades implica la pèrdua de coneixements, alguns ancestrals. Molts oficis manuals relacionats amb l’aprofitament de les matèries primeres del territori en són un exemple, però avui parlem d’una activitat que té una influència en el territori molt més gran del que ens podem pensar.

Parlem de la transhumància, els desplaçaments estacional dels ramats per aprofitar les pastures de la plana a l’hivern i de la muntanya a l’estiu. Les propostes que s’inclouen en aquest article recorren algunes de les cabaneres lleidatanes.

La transhumància

Les característiques climàtiques i orogràfiques de Catalunya fan que per alimentar els ramats tot l’any calgui anar a buscar les millors pastures. Les millors pastures d’estiu es troben a la muntanya, sobre tot als Pirineus mentre que les pastures d’hivern es situaven a les planes de l’Empordà, la Depressió Prelitoral i la Depressió Central.

La transhumància és el nom que rep anar d’unes pastures a les altres. Una de les conseqüències d’aquets moviments, és que és necessari una xarxa de camins per on es pugui portar els ramats: els camins ramaders, o cabaneres, com les anomenem a Lleida i a les Terres de Ponent. Carredades i lligallos són altres noms.

Després de la reconquesta, els grans monestirs són els que organitzen aquests moviments i a partir del segle XVI, amb l’augment dels ramats i de l’aprofitament de la carn i llana, aquesta activitats estarà dominada pels ramaders, sobre tot dels Pirineus.

Moure el bestiar d’un lloc a l’altre implica una organització que se’ns desvetlla complexa i més si tenim en compte que el nivell de desenvolupament agrícola a Catalunya és força important i deixa poc espai a aquest moviments. A més a més, la distància entre les pastures d’hivern i d’estiu no és tant gran com pot ser en altres llocs de la península i per això no es van establir organitzacions tant poderoses com la Mesta Castellana.

La organització de la transhumància implica una col·laboració entre ramaders, de caire empresarial que s’anomenaven companyies, on unien els ramats i els pastors per fer les hivernades i que a l’estiu, un cop arribaven a la muntanya es separaven.

Però el que es perd amb la desaparició de la transhumància és també tots aquells costums i coneixements i els espais de titularitat pública necessaris per desplaçar els ramats. Alguns estudis estimen que es pot arribar als 20.00 kilòmetres, organitzats en uns 15 camins principals relligats per d’altres de secundaris que arriben fins als poble i les cases on hi han el ramats.

Per evitar conflictes entre ramaders i agricultors, les cabaneres eviten el fons de les valls i van a mig vessant o per les carenes. Al llarg dels camins ramaders també trobem altres infraestructures, com els ponts per salvar els rius, passos de muntanya, abeuradors o camins per anar a abeurar, llocs de descans, o amorriadors, etc.

El que encara es manté és la transtermitància, terme amb el que es designa els moviments dins els municipis o les comarques i que podem observar en moltes de les nostres excursions.

Allotjaments Benvinguts

I com a base per a les vostres descobertes teniu les allotjaments de Benvinguts. Consulteu els que teniu proper a les rutes.

 

Per conèixer més sobre la transhumància

Una de les referències per saber-ne més de la Transhumància és el web http://transhumancia.cat  on trobem altres documents i enllaços sobre el tema.

I per conèixer alguns dels pastors que encara estan en actiu, tenim el web https://www.pasturem.cat  establert per assolir dos objectius: revaloritzar i revitalitzar l’ofici de pastor.